Què entenem per “estrès”?… Hi ha qui parla d’un estat anímic dominat per l’ansietat i provocat per situacions ambientals determinades.
No obstant això, el concepte “estrès” va més enllà de conjectures personals, i si bé és cert que la seva evolució respon a la singularitat de cada individu, no ho és menys que generalment acceptem que es manifesta mitjançant reaccions fisiològiques que el nostre propi organisme origina per a poder adaptar-se a situacions que desborden la seva capacitat habitual de resposta.
I de quina mena de situacions us estic parlant?… Doncs tan simple con unes festes nadalenques o quelcom més complicat com ara un divorci o la mort de la parella. I en qualsevol dels supòsits podem estar segurs que l’estrès és un bon indicador de l’adequat, o no, del funcionament dels nostres mecanismes de defensa, que dit sigui de pas i segons la teoria neurofisiològica, es desenvolupen en tres àmbits diferents, encara que solapats en les seves intervencions.
El primer d’ells el SNC (Sistema Nerviós Central). De fet, el processador de la informació externa, aquell que s’encarrega de distingir entre allò que pot o no pot ser estressant per a nosaltres.
El segueix el SSA (Sistema Simpàtic Adrenal), l’encarregat de mantenir el mitjà intern en un estat uniforme d’homeòstasi, i generar la primera resposta a la situació identificada com a estressant pel SNC. Una resposta caracteritzada per l’alliberament de catecolamines —noradrenalina i adrenalina—, amb efectes a nivell orgànic com la dilatació de les pupil·les, o dels bronquis, la mobilització d’àcids grassos donant lloc a un increment de lípids en sang, la reducció dels nivells d’estrògens i testosterona, o l’increment de la producció de tiroxina entre molts altres.
I per últim el SNE (Sistema neuro-endocrí). És el que desenvolupa una resposta més lenta en el temps, encarregant-se bàsicament d’alliberar glucocorticoides que contribueixin a l’activació general del sistema nerviós i a la preparació de l’organisme per a la reacció següent.
Conseqüències de l’estrès
Ansietat, angoixa, irritabilitat, nerviosisme, fatiga intel·lectual, falta de concentració, acidesa d’estómac, maldecaps freqüents, tics i moviments reflexos involuntaris, dolor d’esquena i de coll, insomni, cansament excessiu, mala recuperació, sequedat excessiva en unes certes parts de la pell… són alguns dels símptomes que poden evidenciar que estem immersos en un estat d’estrès preocupant, un estat que si es prolonga en el temps pot donar lloc al fet que sofrim d’hipertensió, angines de pit, atacs al cor, diabetis, al·lèrgies, malalties de la pell, hipertiroïdisme, gastritis, depressió…
No obstant això, no tots reaccionem de la mateixa manera, ja que en molts casos depèn d’una determinada informació genètica que és la que condiciona el nostre llindar de tolerància per a enfrontar-nos a aquestes situacions estressants.
Cóm prevenir l’estrès?
Aquí resultaria molt senzill realitzar una simplificació i citar un vell proverbi oriental que ve a dir alguna cosa així com: “…Si un problema té solució de què et preocupes? I si no la té per què et preocupes també?…”
No obstant això, encara que hi hagi gent que ho faci constantment i amb una naturalitat sorprenent, no és gens fàcil eludir responsabilitats o deixar d’angoixar-se per un problema que no pot quedar resolt immediatament. Viure la vida de manera despreocupada no pot semblar a priori el millor consell, però us asseguro que si arribeu a aconseguir-ho haureu eliminat per complet l’estrès. Alguna cosa semblant a aquella màxima de que “la major felicitat és la ignorància”.
Però anem a les solucions pràctiques, vegem com podem evitar l’estrès jugant amb les eines que la societat ens proporciona quotidianament.
L’exercici físic
Ja he apuntat en paràgrafs anteriors un camí emocional pel qual transitar si es vol trobar una sortida a aquestes situacions estressants que he comentat. Un camí que ha de portar-vos a la pràctica de la relaxació i la meditació, a acceptar les pròpies limitacions, a comunicar-vos obertament amb els altres, a buscar compensacions alienes als conflictes… I és un bon començament, us ho asseguro, però sé que algun de vosaltres s’estarà preguntant si no hi ha res més “senzill” que pugui fer, i sí, n’hi ha. De totes maneres, us emplaço al fet que intenteu endinsar-vos en aquest camí de cerca emocional que molt probablement us proporcionarà els resultats desitjats abans del que imagineu. No obstant això, si la paciència no és una de les vostres virtuts, i al marge de que continueu insistint en el pla emocional, al mateix temps mireu d’introduir l’exercici físic regular en el vostre estil de vida.
No us parlo d’entrenament d’elevada intensitat, ni d’esport de competició, circumstàncies aquestes que poden resultar per si mateixes bastant estressants, us parlo d’activitat física moderada. Està científicament demostrat que mitja hora d’exercici al dia ajuda a reduir de manera significativa els efectes negatius derivats dels nivells alts d’estrès emocional. De fet, resultaria senzill comprovar com aquesta pràctica habitual pot arribar a reduir l’excés de catecolamines i glucocorticoides generats per un elevat nivell d’estrès. De fet, moltes empreses americanes han inclòs centres de fitness dins de les seves pròpies instal·lacions per a promoure un augment de l’activitat en els seus empleats i disminuir l’estrès laboral.
Existeixen dos corrents de pensament pel que fa a la relació que s’estableix entre l’exercici físic i la disminució dels nivells d’estrès. Una ens parla de la “teoria de la distracció”, atorgant el possible benefici a la desatenció de les situacions estressants més que a la pròpia activitat. I l’altra hipòtesi es basa en la secreció de endorfines provocada per l’exercici físic, uns neuropèptids elaborats pel cervell i per la hipòfisi, capaços de reduir la sensació de dolor i produir un estat d’eufòria.
De totes maneres, hi ha suficients estudis concloents que demostren si més no que la influència de l’exercici sobre els nivells d’estrès ve determinada per la seva actuació en dos camps: el psicològic i el fisiològic. Se sap que l’activitat física produeix canvis en l’estat d’ànim, i que aquests canvis poden ajudar a combatre la depressió i l’ansietat. No obstant això, la durada i la freqüència de l’entrenament han de ser prou determinants per a promoure efectes psicològics positius. També s’ha demostrat que l’exercici físic adequat pot arribar a reduir la tensió neuromuscular, el ritme cardíac en repòs, i l’excessiva secreció d’algunes hormones relacionades amb l’estrès.
Com veieu, mantenir-se actiu mitjançant la pràctica habitual d’alguna mena d’exercici físic té moltes connotacions positives per a lluitar contra l’estrès, encara que m’agradaria ressaltar la necessitat que aquest entrenament mantingui unes pautes adequades de regularitat i de freqüència, alguna cosa com trenta o quaranta minuts diaris, un mínim de tres o quatre dies a la setmana. Tampoc és un preu tan elevat per lluitar contra l’estrès i fomentar la salut al mateix temps.
