LA INDIFERÈNCIA ÉS UN VIRUS… VACUNA’T !!!©
Per Fede Lafuente
Abans d’entrar en matèria, voldria reivindicar una idea bàsica: tothom té dret a fer el que vulgui, sempre que sigui conscient de les conseqüències que això comporta. La llibertat personal és un valor fonamental, però no pot anar deslligada de la responsabilitat. Quan una actitud només afecta qui la pren, res a dir: cadascú és lliure de viure i actuar com cregui. Però quan aquest comportament comença a molestar o perjudicar els altres, ja no estem parlant només de llibertat, sinó també de manca de respecte.
Qui no ha hagut de suportar alguna vegada, a un d’aquests subjectes que s’entossudeixen a saltar-se totes les normes d’urbanitat encenent un cigarret darrere l’altre en una zona reservada per a no fumadors; o a un d’aquests addictes al mòbil que encara no han descobert que per escoltar un missatge d’àudio si s’apropa el terminal a l’orella, la gent que està al seu voltant no ha de sentir quelcom que no li interessa gens ni mica i a més en un volum que sobrepassa qualsevol desconsideració. Això per no parlar de qui creu que el bosc és el seu abocador particular; qui s’emborratxa sense sentit provocant accidents irreparables; o qui fent ús del seu dret a escoltar el que li plagui, pensa que els altres tenen dret també a gaudir dels seus particulars gustos musicals, i és tan “generós” que opta per apujar indiscriminadament el volum del reproductor perquè puguem escoltar la seva acurada playlist.
Però allò que hauria de preocupar-nos és que aquesta actitud clarament incívica, es traslladi sense contemplacions a l’àmbit dels gimnasos o centres esportius, on a vegades acabem per respirar una atmosfera estèril i inoperant que no presagia res bo.
Una interpretació errònia del concepte “fitness” ha acabat per envair un entorn que hauria d’estar dominat per un hàlit de suor i intensitat. I és que entrenar intensament –senyors meus– té un problema… que acabes per suar la samarreta. Que li farem, és el que té l’esport.
Avui dia no pots bufar entretalladament després d’una demolidora sèrie d’esquat pesat, sense que la gent es tornin a mirar-te estupefactes. I no diguem ja aquelles encoratjadores expressions que et motivaven a superar aquella maleïda repetició que es resistia obstinada, perquè tal circumstància generarà ganyotes de disgust i desaprovació entre els ocasionals contertulians. “Contertulians”?! Sí, sí, heu llegit bé. Com definiríeu si no, a aquest “grupet” de gent que l’única cosa que fan en el gimnàs és xerrar animadament al voltant d’un mòbil on es reprodueix l’última bufonada del tiktoker de torn?
És absolutament lícit que cadascú tingui els seus propis objectius: posar-se en forma, augmentar la força màxima, o simplement desconnectar del dia a dia. I totes aquestes motivacions són igualment vàlides. Però el que no és vàlid és actuar com si el gimnàs fos l’escenari d’un teatre privat, o una zona de descans permanent. Una actitud incívica i irresponsable que pertorbi l’atmosfera de treball que hauria de regnar en qualsevol gimnàs hauria d’estar censurat pel personal responsable de la gestió de la sala. I tots sabem a què m’estic referint. Parlo d’aquella gent que només veuen en les màquines una opció més on deixar caure el cul per a passar-se el temps exercitant el dit damunt la pantalla del mòbil; dels que es dediquen a cridar a ple pulmó pel micròfon del seu aparell parlant amb ves a saber qui de ves a saber què; dels que munten en mig de la sala el seu Tetris particular de barres, steps, fit ball o bosus, emulant el vídeo d’algun youtubero anacrònic i esnob; dels que s’allunyen dels suports d’esquat i de les manuelles com de la pesta, però que no paren de fer-se selfies contra el mirall de torn que per molt que passi el temps sempre els hi tornarà la mateixa imatge; dels que confonen els temps de recuperació entre sèries amb la necessitat d’allargar la vida en el gimnàs, i acaben necessitant més de dues hores per a liquidar quatre punyeteres sèries, això sí, ocupant les màquines tot el temps que sigui necessari per a retrobar el ritme cardíac òptim que els hi permeti afrontar la pròxima sèrie amb el mateix pes que l’última i poder amb una o dues repeticions menys; dels que no han conegut mai com canvia de color la roba quan la sues; i dels que a més es permeten el luxe d’emprenyar constantment amb la seva insolència i el seu desatent comportament.
La indulgència i la tolerància són qualitats que haurien de distingir a tot ésser humà, però que no poden ser utilitzades en totes les facetes de la nostra vida si no volem ser arraconats sense la menor oportunitat d’expressar la nostra voluntat. La indiferència davant de comportaments com els referits és un virus contra el qual hauríem de vacunar-nos, per a no permetre que ningú pertorbi el que també és el nostre legítim dret a gaudir d’un intens i productiu entrenament.
© Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest text sense l’autorització de l’autor.
