BUFEN VENTS DE CANVI !!!©
Per Fede Lafuente
Fa més de vint anys que vaig escriure aquestes lletres en l’editorial d’una de les revistes més populars del sector del culturisme i l’entrenament, i rellegint-les m’adono que malauradament i després de tot aquest temps, tampoc han canviat gaire més coses, i per això he volgut compartir-les de nou sense a penes moure de lloc alguna coma o alguna paraula…
La qualitat de la nostra existència no hauria de mesurar-se per l’aparença externa que puguem mostrar durant un determinat període de temps i, a pesar nostre, un exagerat desenvolupament muscular no és sinònim de salut. Fins i tot, massa vegades deriva en el contrari.
Però al marge d’aquestes consideracions, la veritat és que cada matí ens hem d’encarar amb nosaltres mateixos davant del mirall, i del reflex que aquest ens retorni depèn en gran manera el grau d’autoestima i l’apreciació que la societat actual faci de la nostra vàlua. Podrà semblar-vos lamentable, però l’absurda evolució dels condicionants sociològics ha posat el món cap per avall, i l’associació a l’absurd que es fa de la imatge amb la capacitat professional o personal fins i tot, és massa freqüent per desgràcia.
Però posats a filar encara més prim, en el nostre particular món de ferros i suor passa una cosa similar. Pel que sembla, dins l’obligada classificació d’aquells que ostenten un determinat percentatge de músculs, només els que rendeixin més de 100 quilos damunt d’una bàscula i els seus braços superin de llarg els cinquanta centímetres, estaran capacitats “per a discernir el bé del mal” i seran susceptibles de ser escoltats amb summa atenció per tot aquell que estigui interessat a extreure alguna cosa positiva de tot aquest conglomerat de mètodes i sistemes d’entrenament.
Per sort, molts dels atletes que compleixen –o si acosten- als requisits esmentats no són de la mateixa opinió, i solen ser els “paràsits” que envolten qualsevol estament de poder els que defensen a mort aquest postulat. Dit, la qual cosa, i encara que el perímetre del meu braç no superi encara els quaranta-cinc centímetres, em permetreu que m’atreveixi a opinar que el culturisme hauria de tornar a la seva antiga llera i desenvolupar-se lluny dels abusius estàndards que avui dia s’estableixen en la competició, tant pel que fa a les dimensions musculars com a l’excessiva definició. Moltes de les premisses elementals que van inspirar la cultura del ferro s’han perdut en el camí, i si alguna vegada aquesta activitat podia haver estat adjectivada com a “esportiva”, us asseguro que en l’actualitat costa reconèixer-la com a tal. I no em refereixo al ressuat tema del dopatge, que fins i tot podria ser un dels pocs elements comparatius amb qualsevol altra disciplina reconeguda olímpicament. Us estic parlant de principis bàsics, consideracions que tal vegada a algú que mai hagi compartit la inquietud col·lectiva que caracteritza els esports d’equip li costi reconèixer, però que fins i tot aquells que han desenvolupat la seva trajectòria atlètica en disciplines de naturalesa individual coneixen a la perfecció. Es tracta d’una cosa tan intangible com l’esperit de comunió, aquesta companyonia que en comptades ocasions podem trobar entre els bastidors d’un esdeveniment culturista, i que és freqüent experimentar en els avatars de qualsevol altra mena de competició. Estic convençut que no som un vedat reservat, i que en altres disciplines existiran també atletes que observin aquesta mateixa actitud, però malgrat no ser capaç de definir-los exactament, existeixen una sèrie de condicionants que aconsegueixen exacerbar el caràcter individual d’aquest esport fins a portar-lo al límit de l’aïllament. Aquest secretisme absurd, aquestes mirades de gairell que pretenen travessar les samarretes dels oponents, aquesta irreverent actitud de prepotència, els personalismes, l’egocentrisme… No ho sé amb certesa, però de vegades adverteixo una malsana rivalitat en l’ambient, i potser és aquesta la dificultat més gran amb la qual puguem trobar-nos si en algun moment tractem d’unificar criteris i solidaritzar esforços darrere d’una causa comuna per a tots.
Després de molts pesatges, d’infinitat d’hores entre bastidors, d’observar el “partit des de la banqueta”, de convertir-me en jutge i part de l’espectacle; després de més de vint anys vinculat a aquest peculiar món del culturisme, continuo trobant a faltar la franca disposició dels contendents a compartir les seves experiències, el sincer reconeixement dels assoliments obtinguts, la calor humana de saber-te recolzat… en fi, que des del meu particular punt de vista continuo tenint la sensació que el fet de moure una ingent quantitat de ferro, sotmetre’s a una estricta i espartana dieta, i pujar a un escenari per a mostrar el resultat no seran prou requisits per a aconseguir l’anhelat reconeixement olímpic.
Haurem de centrar els nostres esforços a transmetre una imatge que vagi més enllà del bombat pit sota la jaqueta de torn, que traspassi les fronteres del “títol.lisme” i l’etiqueta, que eludeixi els rocambolescos interessos partidistes, que propugni un desenvolupament muscular civilitzat, que mantingui una estricta política antidopatge, que evolucioni a través de vies federatives i no associacionistes, però per sobre de tot que fomenti actituds francament esportives.
© Prohibida la reproducció total o parcial d’aquest text sense l’autorització de l’autor.
