SHARED TRAINING
Per Fede Lafuente. Coach esportiu i nutricional. ROPEC 031257.
Haig de confessar que formo part d’aquest club de culturistes solitaris que se sent més còmode treballant sol que compartint els avatars de l’entrenament amb qualsevol altre mortal. Encara que això no signifiqui que al llarg de la meva carrera no hagi tingut ocasió de participar de les penúries i les alegries de l’entrenament en parella.
No obstant això, bàsicament es tracta d’establir una relació de correspondència mútua basada en la confiança, en la qual moltes vegades es posen en joc factors que bé podrien tenir el seu parangó en l’entorn de les relacions sentimentals. I com en aquestes últimes, un és lliure d’acollir-se als seus dictats, o circular per la vida en solitari.
Però de la mateixa manera que penso que per a establir una convivència satisfactòria cal començar i acabar compartint-ho tot, en l’àmbit de l’exercici físic també poden extreure’s múltiples beneficis del fet de participar amb algú més en la consecució d’un productiu entrenament.
Quantes inexcusables absències del gimnàs hauríeu evitat de tenir un bon company/a? Segurament moltes, per no dir totes. El compromís de continuïtat és una de les millors armes per a assegurar la constància i l’estabilitat. Si voleu veure-ho d’una altra forma, es tracta d’una raó més que juga a favor de l’adhesió a uns hàbits regulars d’entrenament.
Estant sols resultarà molt fàcil que us enganyeu amb mil i una excuses que fet i fet, fins i tot us semblaran excel·lents motius per a justificar aquesta mostra d’irresponsabilitat envers vosaltres mateixos, però… valdrien també davant l’incrèdul semblant del vostre company/a de gimnàs? Probablement no.
Entrenar sol pot resultar avorrit. I si ho feu a primera hora del matí, quan els únics crits d’alè que sentiu siguin els estridents hits d’Eufòria en boca de la dona de la neteja, encara més, us ho asseguro. Costa horrors trobar una font addicional de motivació, i aquestes han de ser substituïdes per la fèrria disciplina que, per descomptat, no revesteix cap caràcter lúdic. No obstant això, disposant d’un bon company/a d’entrenament, us serà més fàcil furgar a la recerca d’aquest reducte de força interior que us ha de permetre enfrontar-vos a aquests deu o dotze quilos de més, o a aquestes dramàtiques dues repeticions últimes. I en cas de fallida, sempre estaran les seves diligents mans per a evitar el desastre o fins i tot, per a convertir una derrota temporal en una productiva repetició forçada addicional.
Hi ha algun sistema de treball que resulta francament complicat ̶ per a no dir impossible ̶ , portar a la pràctica sense un, o dos sol·lícits ajudants més o menys compromesos amb la causa. Una sèrie descendent de curl amb barra dempeus, per posar un exemple, ̶ o munteu tres o quatre barres amb el pes en ordre decreixent i entreu en la dinàmica de deixar anar la càrrega cada vegada, o us busqueu ajuda externa ̶ .
Dur a terme un treball excèntric, arrencar-li dues repeticions forçades a un press de banca pesat, anar fins a la fallida muscular positiva en l’última de les cinc sèries d’esquat lliure, oferir resistència addicional a la fase negativa de qualsevol moviment, un press d’espatlles amb manuelles de més de quaranta quilos, o inclús una senzilla sèrie d’elevació de talons tipus “burro”,… Moltes d’aquestes “operacions” pot ser que tinguin una solució de compromís, no ho dubto, però mai serà el mateix que comptar amb l’estreta col·laboració d’algú que coneix a la perfecció les vostres necessitats i limitacions. I si no em creieu… proveu, proveu de demanar-li a aquella dona de la neteja que us ajudi a completar una repetició forçada de premsa inclinada amb més de 300 quilos.
Però al costat d’aquest aspecte eminentment pràctic, coexisteixen valors psicològics i emocionals que fan d’un entrenament compartit alguna cosa més que la possibilitat de disposar d’un suport momentani. Hauria de tractar-se d’una labor d’equip, suscitant una sana rivalitat i competència que us esperoni a tots dos a anar més enllà del vostre actual nivell de rendiment. Una motivació addicional que no s’origini tan sols en l’observació de les proeses d’un per a esperó de l’altre, ja que en aquest cas estaríem parlant d’una relació unidireccional que només beneficia a aquest últim, ̶ en teoria el més feble ̶ sinó que es tracta d’encoratjar-se mútuament perquè tant l’un com l’altre pugueu enfrontar-vos a nous reptes amb l’ànim renovat i la seguretat del suport constant d’algú que sabeu està en el mateix camí que vosaltres.
La solidaritat ben entesa és un altre dels factors que fa que una concomitància personal d’aquest tipus cobri una dimensió que a vegades va més enllà dels murs del gimnàs. El suport incondicional enfront de circumstàncies adverses, tant com el compartir amb franquesa els triomfs i els fets propicis, fa que moltes vegades el vostre company/a es converteixi en un bastió on buscar el refugi que difícilment trobareu en qualsevol altre lloc, lluny al mateix temps dels condicionants socials, morals o sentimentals, que moltes vegades us veieu obligats a mantenir amb altres éssers pròxims també.
En realitat, gaudir de l’enteniment absolut amb una altra persona que comparteix el mateix objectiu, és un camp adobat als progressos i una garantia d’eficàcia, sempre que es respectin una sèrie de compromisos que han de ser acceptats tàcitament, o bé d’un mode formal, compromisos i condicions que només vosaltres dos podeu arribar a establir per un benefici mutu.
SHARED TRAINING
Per Fede Lafuente. Coach esportiu i nutricional. ROPEC 031257.
Haig de confessar que formo part d’aquest club de culturistes solitaris que se sent més còmode treballant sol que compartint els avatars de l’entrenament amb qualsevol altre mortal. Encara que això no signifiqui que al llarg de la meva carrera no hagi tingut ocasió de participar de les penúries i les alegries de l’entrenament en parella.
No obstant això, bàsicament es tracta d’establir una relació de correspondència mútua basada en la confiança, en la qual moltes vegades es posen en joc factors que bé podrien tenir el seu parangó en l’entorn de les relacions sentimentals. I com en aquestes últimes, un és lliure d’acollir-se als seus dictats, o circular per la vida en solitari.
Però de la mateixa manera que penso que per a establir una convivència satisfactòria cal començar i acabar compartint-ho tot, en l’àmbit de l’exercici físic també poden extreure’s múltiples beneficis del fet de participar amb algú més en la consecució d’un productiu entrenament.
Quantes inexcusables absències del gimnàs hauríeu evitat de tenir un bon company/a? Segurament moltes, per no dir totes. El compromís de continuïtat és una de les millors armes per a assegurar la constància i l’estabilitat. Si voleu veure-ho d’una altra forma, es tracta d’una raó més que juga a favor de l’adhesió a uns hàbits regulars d’entrenament.
Estant sols resultarà molt fàcil que us enganyeu amb mil i una excuses que fet i fet, fins i tot us semblaran excel·lents motius per a justificar aquesta mostra d’irresponsabilitat envers vosaltres mateixos, però… valdrien també davant l’incrèdul semblant del vostre company/a de gimnàs? Probablement no.
Entrenar sol pot resultar avorrit. I si ho feu a primera hora del matí, quan els únics crits d’alè que sentiu siguin els estridents hits d’Eufòria en boca de la dona de la neteja, encara més, us ho asseguro. Costa horrors trobar una font addicional de motivació, i aquestes han de ser substituïdes per la fèrria disciplina que, per descomptat, no revesteix cap caràcter lúdic. No obstant això, disposant d’un bon company/a d’entrenament, us serà més fàcil furgar a la recerca d’aquest reducte de força interior que us ha de permetre enfrontar-vos a aquests deu o dotze quilos de més, o a aquestes dramàtiques dues repeticions últimes. I en cas de fallida, sempre estaran les seves diligents mans per a evitar el desastre o fins i tot, per a convertir una derrota temporal en una productiva repetició forçada addicional.
Hi ha algun sistema de treball que resulta francament complicat ̶ per a no dir impossible ̶ , portar a la pràctica sense un, o dos sol·lícits ajudants més o menys compromesos amb la causa. Una sèrie descendent de curl amb barra dempeus, per posar un exemple, ̶ o munteu tres o quatre barres amb el pes en ordre decreixent i entreu en la dinàmica de deixar anar la càrrega cada vegada, o us busqueu ajuda externa ̶ .
Dur a terme un treball excèntric, arrencar-li dues repeticions forçades a un press de banca pesat, anar fins a la fallida muscular positiva en l’última de les cinc sèries d’esquat lliure, oferir resistència addicional a la fase negativa de qualsevol moviment, un press d’espatlles amb manuelles de més de quaranta quilos, o inclús una senzilla sèrie d’elevació de talons tipus “burro”,… Moltes d’aquestes “operacions” pot ser que tinguin una solució de compromís, no ho dubto, però mai serà el mateix que comptar amb l’estreta col·laboració d’algú que coneix a la perfecció les vostres necessitats i limitacions. I si no em creieu… proveu, proveu de demanar-li a aquella dona de la neteja que us ajudi a completar una repetició forçada de premsa inclinada amb més de 300 quilos.
Però al costat d’aquest aspecte eminentment pràctic, coexisteixen valors psicològics i emocionals que fan d’un entrenament compartit alguna cosa més que la possibilitat de disposar d’un suport momentani. Hauria de tractar-se d’una labor d’equip, suscitant una sana rivalitat i competència que us esperoni a tots dos a anar més enllà del vostre actual nivell de rendiment. Una motivació addicional que no s’origini tan sols en l’observació de les proeses d’un per a esperó de l’altre, ja que en aquest cas estaríem parlant d’una relació unidireccional que només beneficia a aquest últim, ̶ en teoria el més feble ̶ sinó que es tracta d’encoratjar-se mútuament perquè tant l’un com l’altre pugueu enfrontar-vos a nous reptes amb l’ànim renovat i la seguretat del suport constant d’algú que sabeu està en el mateix camí que vosaltres.
La solidaritat ben entesa és un altre dels factors que fa que una concomitància personal d’aquest tipus cobri una dimensió que a vegades va més enllà dels murs del gimnàs. El suport incondicional enfront de circumstàncies adverses, tant com el compartir amb franquesa els triomfs i els fets propicis, fa que moltes vegades el vostre company/a es converteixi en un bastió on buscar el refugi que difícilment trobareu en qualsevol altre lloc, lluny al mateix temps dels condicionants socials, morals o sentimentals, que moltes vegades us veieu obligats a mantenir amb altres éssers pròxims també.
En realitat, gaudir de l’enteniment absolut amb una altra persona que comparteix el mateix objectiu, és un camp adobat als progressos i una garantia d’eficàcia, sempre que es respectin una sèrie de compromisos que han de ser acceptats tàcitament, o bé d’un mode formal, compromisos i condicions que només vosaltres dos podeu arribar a establir per un benefici mutu.
